Corria l’any 1936. Tenia set anys. Era tan sols una nena, una nena que havia caigut al món enmig d’una situació de pena i de misèria com per art de màgia. Una màgia negra i macabra, que havia volgut oferir-me una vivència de les més dures que es poden triar per a una criatura com la que jo era en aquell moment. Era l’experiència d’una guerra, una guerra dolorosa, crua i violenta entre propis conciutadans.
Estava acostumada a llevar-me aviat, anar a buscar l’aigua per a tot el dia, portar-la a casa, treballar al camp i ajudar la meva mare a fer el que calgués, principalment, tenir cura dels meus germans petits. La meva mare ja m’havia advertit que algun dia hauríem de deixar aquesta rutina, ja que la situació, els mesos anteriors, era tensa i córrer pels camps i per les finques deshabitades de l’Alpujarra era tot un perill. Es veia venir quelcom terrible i esgarrifós. El temps li va donar la raó i aquella sensació que teníem tots –àdhuc jo– es va fer realitat. Els set anys no em privaven de la consciència, encara que sí del judici i del discerniment. Sabia què passava, tot i que no coneixia ni els motius ni el rerefons de tot plegat. Tot era massa complex, si més no, perquè una joveneta com la que era jo, ho pogués entendre tot. És clar que, malgrat no entendre res, ho vaig viure tot, vaig palpar la situació des del primer moment i em vaig convertir en un dels molts testimonis d’aquella apocalipsi.
El poble va veure l’esclat de la guerra com un gegantí pas enrere, socialment parlant. Per descomptat que tots els homes, entre els quals el meu pare, havien de marxar al front. A més a més, moltes famílies van decidir de fugir a territoris “més tranquils”, si se’n podia dir així. La seva opció va ser la d’instal·lar-se a una certa distància de la línia de batalla, no massa lluny de casa nostra, establerta al vessant sud de Sierra Nevada per aprofitar el desnivell natural i així controlar l’avanç de l’enemic. Nosaltres, però, ens vam haver de quedar a Pitres, així com tres famílies més, si bé no era la nostra intenció inicial. El meu pare havia intentat aconseguir una burra per traslladar-nos, ràpidament, lluny del front. El temps, però, va anar a la seva contra i, a mig camí, les tropes republicanes van avançar prou ràpidament per espatllar-li els plans i deixar-nos incomunicats. Això va fer que ell hagués de romandre en territori nacional separat de nosaltres, que ens trobàvem a la línia de front, però just en territori republicà. Vam esperar infructuosament que arribés. No va arribar. Per sort, però, poc temps més endavant vam rebre informació de la seva situació i del seu estat. Aquell era un moment crític per a nosaltres: la meva mare estava embarassada, els meus dos germans eren molt menuts i no podien treballar els pocs metres de terra que teníem per abastir-nos d’aliments, jo era, pràcticament, l’única que estava en plenes condicions i el meu pare es trobava al front contrari.
L’entrada dels rojos, tots ells estrangers –russos, txecoslovacs...–, al poble va ser esgarrifosa. Venien de pobles veïns, com Busquístar o Trevélez. Només em cal recordar com van entrar a casa, amb els fusells enlaire i demanant a crits que sortíssim. La meva mare, sota al llit amb tots nosaltres, va fer un pas endavant i decidí alçar-se, mentre era apuntada per un dels soldats. Nosaltres, la mainada, estàvem del tot atemorits, amb feredat de la veracitat de les històries que ens havien explicat durant els mesos anteriors i, per tant, que aquells soldats vinguts de l’estranger volguessin treure’ns els ulls i condemnar-nos a una mort maquiavèl·lica. No va ser així, no volien tant de mal per a una pobra família humil i treballadora com la nostra. Sabien que prou en teníem amb el fet de conviure amb la guerra. Van intentar ajudar-nos, motivats per les moltes criatures que habitàvem en aquella casa. No obstant això, algunes de les seves mostres d’assistència van ser desestimades per la meva mare. Així, per exemple, havia arribat a llençar trossos de cansalada oferts per soldats russos per temor que haguessin estat contaminats, i això provoqués la nostra intoxicació.
Amb el pas dels dies i dels mesos, la situació arribava a ser normal. Els bombardejos a tothora per part de l’aviació “nacional” eren corrents. Ja havíem après la consigna de dirigir-nos a una de les mines dels afores del municipi tan bon punt sentíssim el soroll dels avions. Davant de la realitat plena de ficció que ens envoltava, no teníem més remei que fer com si res. Entretant, va néixer un dels meus germans, l’Antonio. Jo, com a segona dona de la casa, vaig haver d’assistir el part de la meva mare, fins al punt de tallar el cordó umbilical del bebè i fer-li el nus al melic. A banda d’això, les provisions de menjar s’havien d’anar a recollir a l’hort i als camps més propers. Una burra, que havia quedat òrfena d’amos, era la meva mà dreta, la qual em sostenia els cabassos on col·locava tot allò que recollia. En aquells moments, havia d’anar cada dia fins a les vinyes més properes a recollir el raïm, acompanyada de la somera, la qual carregava fins a les orelles. Aquesta situació no seria sorprenent si no hagués hagut de travessar el front per arribar als vinyars. Els propis soldats m’alertaven del perill i m’aconsellaven d’estirar-me a terra en cas de sentir trets. Mai no vaig sentir res, gràcies a Déu. El raïm constituïa una bona reserva de sucre i era molt preuat, en un moment dur com aquell. El sacrifici no resultava en va.
Quan el menjar va començar a escassejar, no vam tenir més remei que acudir a la comandància republicana, on ens van oferir el seu ranxo en abundància. Llavors, les manies i els temors quedaven enrere. Calia pensar que menjar qualsevol cosa intoxicada acabaria significant el mateix que no menjar res. Precisament, a la comandància és on observava el relleu dels soldats al front. Els camions es dirigien a la línia de batalla plens a vessar de soldats. Quan els camions baixaven, baixaven buits, sense ningú.
El temps continuava passant. Jo creixia i la guerra, tan sagnant com el primer dia, seguia el seu curs. El blanc que lluïa en el meu cos es diferenciava clarament del roig d’aquell context. Era el blanc de la innocència, el blanc de la puresa i de la castedat. Era el color de la pau, el color que tots desitjàvem. Malgrat les nostres millors voluntats, el color real de tot plegat era el vermell intens, gairebé porpra. Era el color de la sang, el color de la guerra, el color que tots volíem evitar, però també el color que, dissortadament, corria per tota aquella zona.
Ja havien passat gairebé tres anys des de l’inici de la guerra i semblava veure’s un final. Un final que es va acabar concretant amb la retirada de les tropes republicanes de tot aquell territori que m’envoltava. Amb això, tot va començar a tornar a la normalitat. Una normalitat molt diferent a la que coneixíem anteriorment. Una normalitat molt més dura, molt més escarpada.
El meu pare va arribar a casa. Era molt més prim, amb una barba prominent i amb diverses nafres a les mans. Suposo que era normal, l’estat en què va arribar. Cal destacar que havia passat uns mesos tancat a la presó, en un dels seus intents de superar el front i venir-nos a buscar. L’havien enviat a Castelló de la Plana, on havia complert la condemna durant més de quatre mesos. Sortosament, estava sa i estalvi, prova d’això eren els seus rampells d’ira, del tot sobtats i imprevisibles. Era ell, la guerra no l’havia canviat..., encara que tan de bo ho hagués fet.
Els mesos posteriors van suposar el retorn als hàbits de sempre. La meva companya de viatge, la somera que havia recollit al poble a l’inici de la guerra, m’ajudava en tot allò que feia. Amb ella, anava muntanya amunt, sobre la neu que em glaçava els meus peus petits i sense mitjons ni sabates, tan sols aïllats del fred per unes fulles de paper de diari, per collir un feix de llenya que ens ajudés a guardar-nos de l’hivern en un indret com era Pitres, camí del cim del Mulhacén.
En plena recol·lecció de branques i branquillons, vaig veure un capot sota unes pedres. Vaig pensar que aquella gavardina em podria ajudar a passar els durs mesos de gelor intensa, però no m’hauria imaginat tot el que se’m vindria a sobre, tan sols d’estirar-la. La gavardina tenia amo i la posseïa des del propi interior. De fet, però, tan sols en quedaven les restes. El conjunt d’ossos de dins la gavardina va aixecar-se en estirar-la. Amb el capot a la mà, els ossos van caure a terra. De l’esglai, de la terrorífica imatge, el capot va sortir llençat uns metres endavant i jo vaig començar a córrer en sentit contrari, deixant enrere la somera, que havia observat detingudament tot l’espectacle. Centenars de metres enllà, vaig aturar-me. Estava exhausta i tenia la consciència més que perduda, perduda del pànic que m’havia causat veure com s’aixecava aquell esquelet que ocupava el capot. No m’era estrany veure calaveres, ossos, esquelets i cadàvers pel mig dels camins, prats, boscos o cingles. Estava acostumada a passar entre els cadàvers prop del camí principal d’entrada al poble. Aquella imatge, malgrat tot, va ser diferent. Em va marcar de forma especial. A més a més, després de tot, encara havia de tornar al mateix indret. La somera es devia trobar perduda, perduda entre la foscor que s’aproximava. Atemorida, no vaig tenir més remei que recular. La vaig rebre amb tota la ràbia, descarregant sobre seu tota l’adrenalina que havia deixat anar el meu cos en el moment del terrible esglai. Vaig retorçar-li la cua sense fer cas dels seus brams. La tarda havia estat llarga, llarga com la mateixa guerra.
La guerra s’havia emportat moltes vides. De fet, encara recordava la imatge dels relleus de soldats, amb els camions pujant plens i tornant buits. Uns soldats que havien hagut d’anar a parar a alguna banda, algun indret que era millor de no descobrir, però no massa lluny de Pitres. De fet, era cert. El Cascajal Negro era, des de llavors, el cementiri natural de tots aquells soldats que van lluitar per defensar el seu bàndol i la seva pàtria i que van morir per la força de les armes. El barranc havia quedat pràcticament cobert, cobert de cadàvers, d’esquelets i de terra. En veure la imatge va ser quan vaig tenir clar on havien anat a parar tots aquells militars que rellevaven els qui no tornaven del front, que els guardaven lloc al seu costat, que els feien espai en el propi barranc.
Ara, amb vuitanta-dos anys, ho recordo com una anècdota, com una experiència que em va fer forta i madura, que em va fer créixer de sobte. Després d’explicar-ho, però, m’adono de la sang freda amb què tracto aquest tema, ja que molts, per desgràcia, no n’han pogut parlar mai.
Jordi Vila (2Bat.) Primer premi. Categoria C. Prosa en llengua catalana
