Leer nos enriquece la vida. Con el libro volamos a otras épocas y a otros paisajes; aprendemos el mundo, vivimos la pasión o la melancolía. La palabra fomenta nuestra imaginación: leyendo inventamos lo que no vemos, nos hacemos creadores.
José Luis Sampedro

martes, 7 de febrero de 2012

Félix y Galatea. Un espectacle poètic



Galatea té un poema adient per cada situació.


 Paula Tena (1BAT)

El passat dia 12 de gener, els alumnes de 1r de batxillerat vam anar a La Cate de Figueres per veure l’obra “Antología Poética: Félix y Galatea”, escrita per Jonay Roda i dirigida per Frederic Roda. Els dos protagonistes, Fèlix i Galatea, van ser interpretats per Anna Casas i Joaquín Daniel, respectivament, i tots dos pertanyen a la companyia teatral Teatre de Ponent. He buscat informació dels dos actors i he descobert que Anna Casas va interpretar durant uns anys el paper de Ruïnosa Gratandós al programa infantil Club Super 3, emès a Tv3. Pel que fa a Joaquin Daniel, es tracta d’un actor i clown argentí. La representació d’aquesta obra va ser en castellà.
Aquesta obra de teatre tractava sobre una bibliotecària, Galatea, i el guàrdia de seguretat de la biblioteca, Fèlix. L’obra comença quan s’anuncia que la biblioteca està tancant portes. La bibliotecària encara estava dins del local i es va trobar amb Fèlix, el guàrdia que tenia torn de nit. Tots dos van començar a parlar tímidament sobre el que era la literatura per a cadascun d’ells. Galatea afrontava cada moment de la vida amb una poesia, mentre que Fèlix era més simple i es guiava pels sentiments sense disfressar-los amb paraules. Ella va ensenyar a Fèlix un nou món ple de versos, amb poemes d’escriptors de la literatura espanyola, des de l’Arcipreste de Hita fins a Antonio Machado. Poc a poc es veia com els dos personatges s’anaven agafant afecte i complicitat i com Fèlix se les enginyava per enamorar Galatea i ella en fugia per por de l’amor i de la novetat mitjançant un poema escaient. Fèlix es va anar obrint cap al món artístic sense gairebé adonar-se’n: va començar a musicar els poemes que Galatea li recitava, pertanyia a un grup de teatre, la seva mare era una apassionada de la literatura...
Fèlix va demanar a Galatea que l’ajudés a preparar El perro del hortelano, l’obra que havia de representar amb el seu grup de teatre i en va seleccionar l’escena on els protagonistes es declaren el seu amor, jugant amb la ficció i la realitat, tirant indirectes a Galatea. Però ella no reaccionava de cap manera, així que es va veure obligat a dir el que sentia sense utilitzar cap mena de recurs artístic. Galatea va quedar parada i sense saber què dir, perquè mai no havia tingut cap mena de relació amorosa amb ningú perquè se sentia incompresa. L’encant i la transparència de Fèlix van acabar captivant Galatea i l’obra va acabar amb els dos protagonistes besant-se.
L’escenografia era simple però adequada: només hi havia una taula amb llibres i cadires, simulant la biblioteca. Els dos actors feien servir aquests objectes i de vegades se servien d’una guitarra i una llanterna. La il·luminació també em va semblar correcta, ja que tota l’estona era més o menys la mateixa i només va variar quan es va simular una tempesta i quan se’n va anar l’electricitat, la llum d’una espelma. La sonoritat era bona perquè els actors projectaven la veu perfectament i vaig poder sentir tot el que deien amb claredat, eren molt entenedors. Però al moment de la tempesta, el soroll dels trons ofegava la veu de Galatea i no es va entendre gaire el que va dir.
Per acabar, la meva opinió és que trobo que és una obra molt bona per ser adreçada a un públic jove. Si li hagués de posar una puntuació, li donaria un 9, perquè em va encantar, tant l’ actuació com el missatge que es va voler transmetre. Em vaig identificar moltíssim amb Galatea perquè jo també penso que hi hauria d’haver més presència de poesia i literatura dins la societat i que en els darrers anys s’està deixant de banda el romanticisme de les poesies. Penso que ha estat una gran idea crear una obra així i anar-hi incloent diferents poesies de la història de la literatura castellana i crear alhora un argument que s’hi emmollés: un poema per cada situació, que fa que entre els protagonistes hi hagi un apropament i s’acabi creant un sentiment comú, l’amor.