La història de Datrebil

El dia 15 d'abril, amb motiu de la celebració del dia de Sant Jordi, dos exalumnes del nostre centre, la Montse Boher i l'Alba Falgarona, presentaran a l'institut el seu primer llibre, La història de Datrebil. Es tracta d'una obra on reflexionen sobre les seves experiències vitals i viatgeres. En el nostre bloc us presentem una de les narracions que composen el llibre.

Esclatar

(Rompre's amb soroll i projecció de fragments)

I si ens posem a parlar de pudors i de coses insuportables haurem de parlar de Palestina i d'Israel; haurem de parlar d'una història, d'unes històries que són com un nus gruixut de cadenes rovellades. Cadenes que ens volen portar enrere, cap a una època de profecies, profetes i terres promeses, però que en realitat ens duen cap a coses més properes i terribles: ens parlen de guetos, de Reichskristallnacht, de forns que vomiten cendres humanes. Cadenes que ens parlen de traumes col·lectius, de monstres ideològics, de Nakbas i rius de refugiats. Cadenes que ens lliguen a una ocupació, a una colonització silenciosament ferotge que devora oliveres, cases, nens i escoles.

Si ens posem a parlar d'Israel recordaré un vespre corrent amb un taxi per l'autopista que creua el Negev. De nou un desert. De nou aquesta línia esmolada que talla el món en dos: a dalt el cel, a sota el desert. Aquesta línia que es doblega com una corda i ens lliga a tots, als del Nord i als del Sud, als jueus i als musulmans, als barbuts i als nounats, als àrabs i als nord-americans. Aquesta línia que a Israel pren relleu, s'eleva, s'engreixa i es converteix en un mur de ciment; un mur que trenca pobles, camins i vides. un mur que incomunica, que encega els ulls i els estels, que enverina les paraules, els somriures i les veus.

Si parlem de Palestina haurem de parlar de cossos plens fins a la mèdul·la de trinxeres i metralla, plens fins a les venes de ràbia. De cossos fragmentats per centenars de checkpoints, de jeeps, de tancs, d'incursions. Si parlem de jueus, dels israelians i dels palestins t'hauré de parlar de tantes coses tristes que els meus dits ja no voldran teclejar cap més paraula; de coses tan tristes que començaré a rellegir el que he escrit i em semblarà que tot plegat és pura banalitat, estupidesa, absurditat. Em vindran ganes d'agafar aquest portàtil i estimbar-lo contra una paret; un desig boig de cridar tan fort que el món sencer es pari i m'escolti. Em vindran ganes d'esclatar, de cremar i d'enviar Datrebil a la foguera de l'oblit.

Però com que ja sé que per molt que cridi el món no es pararà i que, encara que trenqui tots els portàtils de Barcelona, no podré rebentar la desesperant sensació d'absurditat, hauré de canviar d'estratègia. No cridaré, ni trencaré coses. Simplement et diré, molt fluixet i amb bona lletra, que de moment canvio de tema i ja està.

La història de Datrebil, ebe editor, Figueres