Són en silencis ben pausats...

En Max Pérez, de segon de batxillerat, va ser un dels poetes que va participar en el recital de benvinguda a la primavera el passat mes de març amb la recitació d'un poema seu. Si no vau tenir l'ocasió de sentir-lo, el podeu llegir seguidament.

Són en silencis ben pausats

quan els arbres creixen.

D'amagat.

Silenciosament.

És amb temor

que esperen de les passes

els remors,

i de les veus

sols els records.

Busquen de la solitud

sols sords ressons.

I és només llavors,

quan els vents paren

i els ocells no miren,

quan s'atreveixen a avançar.

Xisclen el dolor de les fulles,

exclamen el tibar del tronc,

espolien del patir resines amargues.

I és que vaguen

entre Sol i terra.

Deformats.

Dividits.

Com aquell que dubta

sense decidir-se mai,

trenquen les escorces

i repten el Sol,

allargant-se eternament

però sense forces.

Sovint sortiran,

sense presses,

saturats de llum i serenor,

sabent del savi secrets,

sabors, sospirs,

havent sentit respostes cegues

i sofriments soferts

massa endins.

Però ara dissimulen,

fan veure que no ens han sentit,

i esperen ses silencis.

Sols.

Humits.

Hipòlit encès

Figueres, 10 – 12 de març de 2011