Joventut sense recordar

      -Tot va començar ara fa uns cinquanta anys- em va dir el senyor Pasqual, assegut a la vella i atrotinada butaca, a dins d’una habitació fosca, plena de fum.

     El vell no solia rebre visites. Vivia sol, i la casa era tota de tons i colors apagats, amb pocs mobles i un cendrer molt original, ple de flors i virolat. Quan vaig trucar a la porta, no m’esperava, però la seva actitud no mostrava en absolut signes de sorpresa. Em va demanar què volia, amb un to repel·lent.

     -Necessito que m’expliqui qui era la meva àvia, l’Aurora. Es va morir quan jo tenia tres anys, i la mare mai no m’ha volgut explicar res d’ella. I fa uns dies, remenant les cartes de la mare, per buscar-ne una de l’institut, en vaig trobar unes de molt diferents. Eren totes de color daurat i a l’interior no hi havia res; bé, sí: dues paraules en lletres molt grans: “PER SEMPRE”, posava. N’hi havia vint-i-tres i totes eren exactament iguals. L’adreça era aquesta i per això he vingut.

     L’home va restar callat uns minuts, i quan ja me’n volia anar, es va decidir a parlar:

     -Tot va començar ara fa uns cinquanta anys. L’Aurora treballava al bar del poble, que era propietat dels seus pares. Jo hi anava sovint a jugar a la botifarra amb els meus amics. Un dia, jo em pensava que havíem quedat, però no van aparèixer. Era un dissabte d’octubre; ja començava a fer fred i a fosquejar més aviat. No tenia res a fer allà jo tot sol, però de sobte va arribar ella. Portava els cabells, castanys, recollits amb un perfecte monyo i els llavis pintats d’un vermell intens. La nostra mirada es va creuar durant un petit instant. Els seus ulls blaus grisencs eren espectaculars i ens vam enamorar immediatament.

Jo escoltava amb atenció tot el que deia sense perdre-me’n cap detall. Ho explicava de tal manera que semblava que ho pogués veure amb els meus propis ulls.

     -Des de aquell moment,- continuà el senyor Pasqual- anava al bar cada tarda, només per veure-la. Un bon dia, es va acostar a mi, i vam començar a parlar. Teníem només vint-i-dos anys. Érem joves i ens vàrem enamorar. Vam passar tot l’hivern veient-nos cada dia, passejant pels estrets carrers del poble plens de neu, aquell poble petit i perdut enmig del no-res, on res ni ningú no ens podia molestar. Jo era plenament feliç d’estar al seu costat.

     Quan ja feia quasi un any del dia que ens vam conèixer, la vaig anar a buscar a casa seva. Ja feia dies que no la veia. No venia al bar ni a la plaça on ens solíem trobar. Em va obrir la porta la seva mare, i em va dir que estava a l’habitació. Quan anava cap allà, vaig observar que els quadres de la paret estaven despenjats i molts objectes dins d’unes caixes marrons de cartró. En obrir la porta de la seva bonica i acollidora habitació, me la vaig trobar asseguda al llit, amb uns papers daurats a les mans. Plorava. Les llàgrimes li queien sobre les faldilles. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar què passava. Jo m’esperava el pitjor.

     -Me n’he d’anar a viure a la ciutat... va començar entre plor i plor.- Amb el bar no hi ha
prou diners per mantenir-nos a tots i no podem segur aquí. A la ciutat hi tenim l’oncle Albert, que ha muntat un bon negoci i ha ofert feina al pare. Em vaig quedar sense paraules, amb el cor trencat i una ràbia que em consumia. Abans que me n’anés cap a casa, em va donar els papers daurats i l’adreça perquè li escrigués de tant en tant. Ens vam acomiadar, però no seria l’últim cop que la veuria.

     Van passar uns mesos i ja no podia més. Sense ella res no tenia sentit. Vaig parlar amb els meus pares, decidit a anar-me’n a la ciutat a buscar la meva estimada. No hi van estar d’acord, però me n’hi vaig anar igualment. Em van dir que no em molestés a tornar. Quan vaig arribar a Vic, em vaig instal·lar en un petit hostal. Vaig preguntar on era l’adreça de l’Aurora i hi vaig anar corrents. En mirar per la finestra, la vaig veure, però no estava sola.

     Havien passat set mesos des del dia que va marxar; havia refet la seva vida. Un veí que passava pel carrer, en veure’m plorar mirant per la finestra de l’Aurora, em va dir que estaven promesos i  que esperaven un infant. Allò em va destrossar per complet. “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era” m’hauria dit la meva mare, però no podia tornar a casa.

     Durant vint-i-tres anys, li enviava una carta d’aquestes amb les paraules PER SEMPRE, cada mes d’octubre, sense firmar, perquè es recordés de mi, esperant que em vingués a trobar. Però no ho va fer. No n’he sabut res més fins avui, que has vingut tu, que tens els mateixos ulls. Gràcies per venir. Mai no havia pogut explicar-ho a ningú; he estat tota la vida sol.

      -Gràcies a vostè, senyor. Necessitava saber-ho.

     A partir d’aquell dia, el vaig anar a veure cada tarda en sortir de l’institut i, de mica en mica, aquella casa es va anar omplint de colors.    
  

Mariona Ballart (2 ESO) Primer premi . Categoria A.  Prosa en llengua catalana