Tres poemes

De la història a la llegenda

Quan va empomar l’espasa

No pensà en la terrible repercussió,

Que se’l reconeixeria com a heroi,

Que arribaria a ser Sant i Patró!

Ell no va fer més que el seu deure,

El deure de salvar el seu amor,

Una donzella amb greus problemes,

Problemes de vida o mort.

Va decidir de fer front a la fera,

I s’omplí d’un gran valor.

Així, amb tot el coratge possible,

Li clavà l’espasa al cor.

La sang vermella d’aquell drac

Regalimava pel seu cos,

I del contacte amb la terra

En nasqueren tot de flors.

Eren roses vermelles,

De color intens com el foc.

De la sorpresa, el cavaller va voler apropar-s’hi

I aturà l’animal amb l’esperó.

Apartà les tiges més llenyoses,

I n’acabà triant la millor,

Per oferir-la a la seva dama,

Perquè guardés, per sempre més, el seu record.

Això va ser tot el que ella en preservà,

A part de la imatge en plena acció,

Amb una creu blanca i vermella

I un bon trau a mig front.

El cavaller va acabar marxant,

Encara que mai no sortí del seu cor.

Amb el temps, la història es convertí en llegenda

I ell, en el nostre Patró!

Flames de catalanitat

Són les flames de llibertat,

Flames de fúria i d’alegria,

Flames tenses d’un fort combat,

Davant la lluita i l’agonia.

És fruit de l’esforç i el coratge,

Fruit de l’entrega i la passió,

Que arrela un sentiment dins nostre:

El sentiment d’una nació.

Ens omple el pit de valentia,

Ens omple el cor de decisió,

Ens omple el cap, amb harmonia,

De seny, de prudència i valor.

Són sensacions d’una cultura,

Rica, sòlida i dominant,

Cultura d’una gran saviesa,

Cultura extremament brillant.

Aquestes, entre moltes altres,

Són virtuts de serenitat,

Són virtuts que solament mostra

La nostra catalanitat.

La meravellosa cultura inexplorada

El camí és llarg, fosc i et vol vèncer.

No trobes ànims per seguir endavant.

Un rampell d’ira t’omple de força;

Et diu que no t’aturis, i segueixes avançant.

Només la fe, a vegades, et bufa de cares.

Res no t’ajuda a mantenir un pas constant.

Però no defalleixes i continues.

Tens vida per recórrer, no pots parar de remar.

El mar et sembla infinit,

Resulta que s’estén per tots costats.

Les teves veles ni tan sols es mouen,

Només et belluga la força de les teves mans.

Sembla que albires una llum blanca,

Que, tènuement, és al fons, tot brillant.

No saps què és el que significa:

Si és el teu futur o és el teu final.

Quan hi arribes i hi desembarques,

Penses que ja ho tens tot arreglat,

Si bé resulta que has de créixer

En un nou món de gegants.

T’adones de l’esplendor i et meravelles

De tot el que t’està envoltant:

Civilització, llengua, obres d’art i cultura,

Magnificències de caire universal.

Finalment, et fregues els ulls i preguntes

On has anat a parar.

Et diuen que aquest territori és Catalunya

I que aquesta llengua, el català!

Jordi Vila (2BAT). Primer premi. Categoria C. Poesia. Llengua catalana