Un amor impossible

La primera vegada que em vaig fixar en ell? No n’estic segura però crec que va ser al cinema de la plaça del Mercat. En aquell moment jo estava amb les meves amigues de la classe. Havíem quedat per mirar una pel·lícula juntes amb l’objectiu de desconnectar una mica de la tongada d’exàmens que ens venien al damunt. Qui podria pensar que, a partir d’aquell dia, començaria el meu turment!

Com de costum, quan vaig tombar-me al llit a la nit, vaig repassar mentalment tot el que m’havia passat al llarg del dia i vaig reparar en ell. Realment, el seu somriure era encisador i era veritablement atractiu, llàstima que, durant la pel·lícula, anés acompanyat d’una noia increïblement bella i de la qual ell semblava estar perdudament enamorat.

L’endemà em vaig despertar inquieta, em vaig vestir amb el primer que vaig trobar i vaig anar cap a l’institut, on m’esperava la Laura, la millor amiga que pugui tenir una persona. A l’hora del pati li vaig explicar el meu capficament pel noi de la tarda anterior i ella, negativa com sempre, em va dir que era un amor impossible. Atents als arguments que em va donar:

- Tia, viviu massa lluny, ell mai no es fixarà en tu i és massa gran!

Quins nassos! Tothom sap que, avui en dia, amb la tecnologia d’Internet, la distància no suposa cap problema en una relació ja que pots estar en contacte amb l’altra persona les 24 hores del dia. Respecte del segon argument, crec que tampoc no sóc tan lletja! De fet, ho tinc comptat, a 14 nois de la meva escola els agradaria tenir una relació amb mi. Ja em sap greu perquè n’hi ha algun de molt ben plantat, però jo, en aquests moments, només tinc ulls per a ell. Finalment, en la meva opinió, el tema de l’edat és una bestiesa. Sé que sona molt típic, però… Què importa l’edat si hi ha un fort amor que ens uneix?

Durant tot el dia no vaig estar gaire atenta a les classes i em van haver de cridar l’atenció diverses vegades ja que, en la meva ment, només feia que pensar en la nostra possible primera cita. A l’hora de tornar a casa vaig decidir passar per la Gran Via. Realment no és el camí més curt però necessitava fer un llarg passeig per aclarir-me les idees.

I allà el vaig veure altra vegada, arran d’una paret plena de cartells, agafat de la mà de la mateixa noia del cinema. Em vaig posar molt nerviosa i, en un instant, ens vam creuar les mirades. Estic segura que ell es va fixar en mi! Vaig seguir caminant fins que em vaig adonar que anava en direcció contrària al camí de casa. Després d’uns 20 metres , ràpidament i dissimuladament, vaig girar el cap i vaig confirmar la meva impressió: ell encara tenia els ulls clavats en mi.

En arribar a casa, nerviosa com estava, la mare em va demanar què em passava i vaig decidir d’explicar-li-ho tot, és a dir, que estava enamorada d’un noi guapíssim que tenia xicota i al qual havia vist dues vegades. Em va sobtar la seva resposta, tan comprensiva que era sempre. Em va dir que baixés dels núvols, que ja era prou gran per creure en contes de fades.

Vaig estar tota la tarda pensant en el tema i vaig decidir que el millor que podia fer era oblidar-me d’ell i acceptar la invitació d’en Marc, qui, dies enrere, m’havia convidat a anar al cinema i l’havia rebutjat. Així que, després de parlar per telèfon, vam quedar que em passaria a buscar a casa a les 4. Tot va anar segons el previst, després d’arreglar-me ell ja m’estava esperant a la porta de casa i vam anar cap al cinema agafats de la mà.

Un cop allà, en un racó de l’entrada on es col·loquen els lluminosos anuncis d’estrenes, em va semblar veure una espurna de llum més brillant que les altres. En girar-me en direcció a la claror el vaig tornar a veure. Aquest cop anava acompanyat d’una altra noia, fins i tot més bella que l’anterior i amb la qual s’estava fent un petó que em va semblar que mai no acabaria. En veure aquesta escena no vaig poder més i vaig haver de dir en Marc que em portés a casa, amb l’excusa que m’havia vingut un mal de panxa terrible.

No m’ho podia creure. Aquell noi era un seductor innat i era evident que jo mai no podria aconseguir estar al seu costat. Un cop a casa em vaig posar al llit i em van començar a venir un seguit de llàgrimes als ulls que no vaig poder reprimir. Crec que això de l’amor és una cosa que no es pot controlar encara que tu vulguis, així que només puc dir que m’encanta, m’encanta en Mario Casas.

Aida Vilar Asparó (1 Bat). Accèssit. Categoria C. Prosa en llengua catalana